CRITERIS OBJECTIUS DE PODA DE L'ARBRAT
Per què podem els arbres urbans?
S'ha
dit que la millor poda és la que no es fa. Aixó és cert si considerem
l'arbre en un entorn natural però cal fer algunes consideracions en el
medi urbà.
En
primer lloc, els arbres que plantem estan produïts en un viver i la
seva estructura ha estat alterada durant el procés de cultiu,
preparació, transport i plantació.
D'altra banda, el medi urbà és un medi amb importants restriccions al desenvolupament arbori.
Raons per podar l'arbrat viari
A
l'arbrat viari la principal raó de poda és sense cap dubte la seva
situació, que moltes vegades entre en conflicte amb l'edificació, el
transit, la senyalització ...
Un
altre aspecte a considerar són les constants agresions que pateixen els
arbres urbans i que els porten a un envelliment prematur i un alt risc
de fractura, que obliga a intervenir per raons de seguretat.
Però
no convé actuar només quan ja s'ha produït el conflicte, la poda de
l'arbrat viari té la seva raó de ser com a tècnica de regulació de
l'estructura de l'arbre de forma anticipada.
També
cal assenyalar que la poda genera poda. En moltes ocasions les raons de
la poda les provoquen les operacions de poda anteriors.
Com podar?
La
poda no consisteix a tallar branques, ni a decidir si es talla més
amunt o més avall. La poda és un dialeg entre el podador i l'arbre. El
podador pren la iniciativa i talla la branca, però la resposta a aquesta
acció la dona l'arbre.
Qualsevol manipulació de l'estructura de l'arbre implica una resposta que pot allunyar-se o acostar-se als objectius de la poda.
Per podar correctament necessitem conèixer anticipadament les respostes de l'arbre a les nostres accions.
A què respon l'estructura d'un arbre?
Antigamentes
creia que l'estructura d'un arbre estava totalment condicionada a
l'entorn en el qual vivia i que es podia configurar a voluntat.
Actualment
però és reconegut que les diferents espècies d'arbres parteixen d'un
model aquitectural determinat genèticament que apareix en les primeres
fases del seu desenvolupament mentre no sigui vulnerat.
L'estructura
d'un arbre e un momentdonat és el resultat de l'equilibri entre els
processos de creixement endògens i les restriccions externes exercides
per l'entorn.
Així mateix les diferents espècies
tindràn diferents respostes a aquestes podes. Aquest fet que de forma
empírica ja era conegut en la professió, ara té una base on recolzar-se
gràcies al treball dels botànics Hallé i Odelman, que ha permès classificar la majoria de les espècies arbòries del planeta en tant sols 23 models arquitecturals.
La
tipologia dels models es basa en l'observació de quatre principals
característiques morfològiques: la diferenciació morfològica dels eixos,
el creixement, la ramificació i la posició de la sexualitat.
 |
| * és més correcte parlar de desenvolupament o de forma de ramificació, en el cas del creixement podem parlar de "definit" i "indefinit" i de "rítmic" i "continu" |
Potser per entendre'ns millor convé definir els diferents conceptes utilitzats en l'anàlisi arquitecutral.
En
primer lloc, en la majoria de plantes i sobretot en els arbres, podem
distingir segons la seva orientació espaial dos tipus d'eixos. Anomenem
eixos "ortòtrops" (sentit contrari a la gravetat) els que
presenten una orientació vertical i simetria radial, amb una fil·lotaxi
(disposició de les fulles) espiral, oposada-decusada o verticil·lada.
Els eixos "plagiótrops" (perpendicular a la gravetat)
presentenunaorientaciógeneral entre el pla horitzontal i el pla inclinat
i una simetria bilateral, amb una fil·lotaxi dística (en un pla). En
moltes plantes un mateix meristema pot donar lloc a un eix amb
propietats mixtes. De vegades un mateix eix pot tenir una porció
proximal ortotròpica i un extrem distal plagiotròpic, la superposició
d'aquests "eixos mixtes" és un distintiu de les característiquesde
l'edificació del tronc en algunes plantes.
Quant a la ramificació, podem distingir una variada terminologia, atenent a diferents aspectes. Si la ramificació prové de la divisió del meristema apical la anomenarem "ramificació terminal" o si per contra, el que és mes freqüent, deriva d'un meristema axil·lar s'anomena "ramificació lateral".
Quant a la ramificació, podem distingir una variada terminologia, atenent a diferents aspectes. Si la ramificació prové de la divisió del meristema apical la anomenarem "ramificació terminal" o si per contra, el que és mes freqüent, deriva d'un meristema axil·lar s'anomena "ramificació lateral".
La ramificació es diu "contínua" quan tots els meristemes axil·lars d'una tija generen una branca. Les zones ramificades d'un eix poden estar distribuïdes regularment (ramificació rítmica) o irregularment (ramificació difusa).
El moment del desenvolupament d'una branca lateral es qualifica de "diferit" o de "inmediat" segons es produeixi una fase de repós o no després de la iniciació del meristema.
Les branques es poden desenvolupar preferentment en posició apical, mitjana o basal sobre l'eix portador. Aquestes posicions de la ramificació, que han estat agrupades com simetries longitudinals defineixen respectivament les nocions de "acrotonia", "mesotonia" i "basitonia".
Les branques es poden desenvolupar preferentment en posició apical, mitjana o basal sobre l'eix portador. Aquestes posicions de la ramificació, que han estat agrupades com simetries longitudinals defineixen respectivament les nocions de "acrotonia", "mesotonia" i "basitonia".
Per
descriure la disposició privilegiada dels eixos laterals sobre un eix
portador horitzontal, corbat o inclinat, Troll (1937) defineix tres
modalitats de simetria lateral. D'acord amb aquesta terminologia el
desenvolupament privilegiat de les branques de la cara inferior, de les
laterals o de les de la cara superior de l'eix portador es coneix com "hipotonia", "amfitonia" i "epitonia",
respectivament. S'observa que la amfitonia és una característica
freqüent en les branques rectilinies, mentre que la hipotonia i la
epitonia es caracteritzen pel desenvolupament dels eixos laterals del
costat convex d'una branca corba.
Unitat arquitectural
Per a una determinada espècie, l'expressió específica del seu diagrama de ramificació s'anomena "unitat arquitectural".
L'arquitectura d'una planta pot ser considerada com un sistema jeràrquic en el qual els eixos es poden agrupar en categories d'acord amb les característiques morfològiques i funcionals. Per a cada espècie el nombre de categories dels eixos és fix.
Reiteració
Algunes plantes poden seguir sent coherents amb la seva unitat arquitectural durant tota la seva vida. És a dir, si observem exemplars adults trobem la mateixa arquitectura però una mida més gran. Aquesta estratègia de creixement i desenvolupament anomenada "gegantisme" en l'actualitat és poc freqüent. Només la podem observar en algunes espècies de grups primitius. Però si observem amb deteniment la majoria d'espècies arbòries actuals veurem que la complexitat de la seva estructura no és el resultat de la ramificació. És a dir, per augmentar la complexitat no incrementa el nombre d'eixos sinó que es basa fonamentalment en la duplicació reiterada de la seva unitat estructural.
Aquesta duplicació delatotalitat o part de l'arquitectura de l'arbre va ser anomenada "reiteració" per Oldeman (1974) i la part duplicada "complex reiterat".
La reiteració pot ser ser , respectivament, "total" o "parcial" si tota o només una part de la unitat es duplica.
Per tant podem parlar de dues categories d'arbres: unitaris i colonials. En un arbre unitari, el model arquitectural té una expressió única que roman durant tota la vida. Qualsevol que sigui la seva edat l'arbre unitari conserva la mateixa silueta. En canvi l'arbre colonial modifica la seva silueta al llarg de la seva vida.
La reiteració pot formar part de la construcció natural de la copa d'un arbre o pot sorgir com a resposta d'un incident d'origen traumàtic. La reiteració sil·lèptica o seqüencial porta a un complex reiterat des d'un mersitema funcional. Aquest fenomen intervé en la transformació progressiva de l'arquitectura de l'arbre, anomenada metamorfosi arquitectural. La reiteració prolèptica, diferida o retardada correspon a la formació d'un complex reiterat a partir d'un meristema latent o neoformat.
En el procés d'envelliment la mida dels complexos reiterats es redueix progressivament. La unitat arquitectural evoluciona cap a una estructura reduïda i simplificada. Aquesta estructura última o miniatura de la unitat arquitectural s'ha definit com "unitat arquitectural mínima".
Etapes de desenvolupament
Els treballs de P. Raimbault i M. Tanguy han evidenciat com cada etapa de desenvolupament de l'arbre posa en joc diferents relacions entre les parts. En el rerefons de totes les correlacions de creixement hi ha una interrelació de les dues forces: el vigor i la gravetat. El vigor empeny cap amunt i condueix a la verticalitat i la gravetat empeny cap avall i condueix a la horitzontalitat.
Resiliència?
Segons el Diccionari de la Reial Académia de la Llengua Espanyola:
1. f. Psicologia. Capacitat humana d'assumir amb flexibilitat situacions límit i sobreposar-se a elles.
2. f. Mecànica. Capacitat d'un material elàstic per absorbir i emmagatzemar energia de deformació.
Els arbres són resilients? Què fa un arbre quan el sotmetem a una esporga traumàtica?
Abans de respondre a aquestes preguntes convé recordar que un arbre depèn de la seva capacitat de captació de l'energia solar. Qualsevol disminució dràstica de la seva superficie fotosintètica pot tenir conseqüències dramàtiques pel sistema. Quan un arbre està sotmès a un estrés respon amb els mecanismes d'emergència de que disposa. En molts casos, observem l'aparició de gran quantitat de nous rebrots en diferents punts de la seva estructura. Aquests nous brots que presenten un cert desordre i diverses orientacions són coneguts com "xupons" en fructicultura o "tanys" en forestal. Es tracta de reiteracions retardades que tenen com a finalitat la supervivència del sistema. Els podem anomenar "suplents" perquè ocupen el lloc de l'estructura danyada o intenten compensar la pèrdua causada pel traumatisme. Són freqüents en la majoria dels arbres urbans que al llag de la seva vida han estat en repetides ocasions sotmesos a diverses agresions. De fet els arbres reals són el resultat de l'expressió del seu model arquitectural i les condicions de l'entorn, modificat per la seva resposta adaptativa als diferents esdeveniments de la seva història. Els animals modifiquem el nostre comportament atenent a les circumstàncies de la nostra vida, els arbres en canvi, modifiquen la seva estructura.
Després d'un període de desordre caracteritzat per la proliferació de suplents, un arbre resilient té la capacitat d'entrar en una fase de reformació de la seva estructura. És coneguda l'anomenada "baixada de capçada" que en contra del que sembla, no es tracta d'un símptoma de senescència sinó la resposta resilient a un decaiment.
Criteris tècnics objectius.
El coneixement de les lleis que regulen l'estructura dels arbres es converteix en el fonament sòlid de les tècniques de poda aplicades a l'arboricultura.
Si quan tallem sabem anticipadament quina serà la resposta de l'arbre cp a la nostra actuació, podrem aconseguir els nostres objectius de la manera més eficient i respectuosa.
Aquests últims anys, motivat i empés per la necessitat de portar a la pràctica ordinària de la poda els coneixements associats a l'arquitectura dels arbres, he desenvolupat una pauta de treball que sintetitzo a continuació:
Abans de podar convé "llegir" l'arbre i distingir les diferents unitats que el formen.
Primer: diferenciar les diferents unitats funcionals que componen l'arbre real, l'estructura original i els suplents.
Segon: diferenciar les diferents reiteracions dins de la mateixa unitat funcional.
Tercer: no escurçar unitats, si cal, eliminar-les.
Quart: per escurçar una branca curvada convé deixar la ramificació del costat convex.
Cinquè: abans de procedir a la poda valorar la capacitat de resposta de l'exemplar.
Amb aquests senzills criteris podem fer front a la majoria de les operacions de poda que s'ens poden presentar.
No existeix una forma de poda predeterminada. La mateixa poda aplicada en diferents etapes o diferents models pot ser inadequada en uns casos i correcta en d'altres. Però disposem dels coneixements necessaris per establir les bases comunes a les tècniques de la poda de l'arbrat viari de les nostres ciutats.
Això no vol dir que totes les tècniques de poda es basin sobre el coneixement anticipat de la resposta de l'arbre. Hi ha tècniques que treballen exclusivament sobre els rebrots adventicis i lògicament no estan subjectes a les correlacions de creixement. Es tracta de les anomenades podes periòdiques (caps de gat, poda del polze, poda geomètrica, ...) que en el cas de ser emprades cal complir tres condicions: fer-les des de la formació, mantenir-les tota la vida i repetir-les cada any.
Però podem afirmar, que si treballem respectant les lleis que regulen l'estructura de cada arbre i cada branca, la nostra intervenció aconseguirà els seus objectius de la forma més sostenible per l'arbre i per la ciutat.
!!! INACABAT!!!
Unitat arquitectural
Per a una determinada espècie, l'expressió específica del seu diagrama de ramificació s'anomena "unitat arquitectural".
L'arquitectura d'una planta pot ser considerada com un sistema jeràrquic en el qual els eixos es poden agrupar en categories d'acord amb les característiques morfològiques i funcionals. Per a cada espècie el nombre de categories dels eixos és fix.
Reiteració
Algunes plantes poden seguir sent coherents amb la seva unitat arquitectural durant tota la seva vida. És a dir, si observem exemplars adults trobem la mateixa arquitectura però una mida més gran. Aquesta estratègia de creixement i desenvolupament anomenada "gegantisme" en l'actualitat és poc freqüent. Només la podem observar en algunes espècies de grups primitius. Però si observem amb deteniment la majoria d'espècies arbòries actuals veurem que la complexitat de la seva estructura no és el resultat de la ramificació. És a dir, per augmentar la complexitat no incrementa el nombre d'eixos sinó que es basa fonamentalment en la duplicació reiterada de la seva unitat estructural.
Aquesta duplicació delatotalitat o part de l'arquitectura de l'arbre va ser anomenada "reiteració" per Oldeman (1974) i la part duplicada "complex reiterat".
La reiteració pot ser ser , respectivament, "total" o "parcial" si tota o només una part de la unitat es duplica.
Per tant podem parlar de dues categories d'arbres: unitaris i colonials. En un arbre unitari, el model arquitectural té una expressió única que roman durant tota la vida. Qualsevol que sigui la seva edat l'arbre unitari conserva la mateixa silueta. En canvi l'arbre colonial modifica la seva silueta al llarg de la seva vida.
La reiteració pot formar part de la construcció natural de la copa d'un arbre o pot sorgir com a resposta d'un incident d'origen traumàtic. La reiteració sil·lèptica o seqüencial porta a un complex reiterat des d'un mersitema funcional. Aquest fenomen intervé en la transformació progressiva de l'arquitectura de l'arbre, anomenada metamorfosi arquitectural. La reiteració prolèptica, diferida o retardada correspon a la formació d'un complex reiterat a partir d'un meristema latent o neoformat.
En el procés d'envelliment la mida dels complexos reiterats es redueix progressivament. La unitat arquitectural evoluciona cap a una estructura reduïda i simplificada. Aquesta estructura última o miniatura de la unitat arquitectural s'ha definit com "unitat arquitectural mínima".
Etapes de desenvolupament
Els treballs de P. Raimbault i M. Tanguy han evidenciat com cada etapa de desenvolupament de l'arbre posa en joc diferents relacions entre les parts. En el rerefons de totes les correlacions de creixement hi ha una interrelació de les dues forces: el vigor i la gravetat. El vigor empeny cap amunt i condueix a la verticalitat i la gravetat empeny cap avall i condueix a la horitzontalitat.
Resiliència?
Segons el Diccionari de la Reial Académia de la Llengua Espanyola:
1. f. Psicologia. Capacitat humana d'assumir amb flexibilitat situacions límit i sobreposar-se a elles.
2. f. Mecànica. Capacitat d'un material elàstic per absorbir i emmagatzemar energia de deformació.
Els arbres són resilients? Què fa un arbre quan el sotmetem a una esporga traumàtica?
Abans de respondre a aquestes preguntes convé recordar que un arbre depèn de la seva capacitat de captació de l'energia solar. Qualsevol disminució dràstica de la seva superficie fotosintètica pot tenir conseqüències dramàtiques pel sistema. Quan un arbre està sotmès a un estrés respon amb els mecanismes d'emergència de que disposa. En molts casos, observem l'aparició de gran quantitat de nous rebrots en diferents punts de la seva estructura. Aquests nous brots que presenten un cert desordre i diverses orientacions són coneguts com "xupons" en fructicultura o "tanys" en forestal. Es tracta de reiteracions retardades que tenen com a finalitat la supervivència del sistema. Els podem anomenar "suplents" perquè ocupen el lloc de l'estructura danyada o intenten compensar la pèrdua causada pel traumatisme. Són freqüents en la majoria dels arbres urbans que al llag de la seva vida han estat en repetides ocasions sotmesos a diverses agresions. De fet els arbres reals són el resultat de l'expressió del seu model arquitectural i les condicions de l'entorn, modificat per la seva resposta adaptativa als diferents esdeveniments de la seva història. Els animals modifiquem el nostre comportament atenent a les circumstàncies de la nostra vida, els arbres en canvi, modifiquen la seva estructura.
Després d'un període de desordre caracteritzat per la proliferació de suplents, un arbre resilient té la capacitat d'entrar en una fase de reformació de la seva estructura. És coneguda l'anomenada "baixada de capçada" que en contra del que sembla, no es tracta d'un símptoma de senescència sinó la resposta resilient a un decaiment.
Criteris tècnics objectius.
El coneixement de les lleis que regulen l'estructura dels arbres es converteix en el fonament sòlid de les tècniques de poda aplicades a l'arboricultura.
Si quan tallem sabem anticipadament quina serà la resposta de l'arbre cp a la nostra actuació, podrem aconseguir els nostres objectius de la manera més eficient i respectuosa.
Aquests últims anys, motivat i empés per la necessitat de portar a la pràctica ordinària de la poda els coneixements associats a l'arquitectura dels arbres, he desenvolupat una pauta de treball que sintetitzo a continuació:
Abans de podar convé "llegir" l'arbre i distingir les diferents unitats que el formen.
Primer: diferenciar les diferents unitats funcionals que componen l'arbre real, l'estructura original i els suplents.
Segon: diferenciar les diferents reiteracions dins de la mateixa unitat funcional.
Tercer: no escurçar unitats, si cal, eliminar-les.
Quart: per escurçar una branca curvada convé deixar la ramificació del costat convex.
Cinquè: abans de procedir a la poda valorar la capacitat de resposta de l'exemplar.
Amb aquests senzills criteris podem fer front a la majoria de les operacions de poda que s'ens poden presentar.
No existeix una forma de poda predeterminada. La mateixa poda aplicada en diferents etapes o diferents models pot ser inadequada en uns casos i correcta en d'altres. Però disposem dels coneixements necessaris per establir les bases comunes a les tècniques de la poda de l'arbrat viari de les nostres ciutats.
Això no vol dir que totes les tècniques de poda es basin sobre el coneixement anticipat de la resposta de l'arbre. Hi ha tècniques que treballen exclusivament sobre els rebrots adventicis i lògicament no estan subjectes a les correlacions de creixement. Es tracta de les anomenades podes periòdiques (caps de gat, poda del polze, poda geomètrica, ...) que en el cas de ser emprades cal complir tres condicions: fer-les des de la formació, mantenir-les tota la vida i repetir-les cada any.
Però podem afirmar, que si treballem respectant les lleis que regulen l'estructura de cada arbre i cada branca, la nostra intervenció aconseguirà els seus objectius de la forma més sostenible per l'arbre i per la ciutat.
!!! INACABAT!!!
EN PROCÉS DE CONSTRUCCIÓ
DISCULPEU LES MOLÈSTIES
